T’imagines que ets un metge vocacional que fa anys i panys que treballa amb totes les titulacions i permisos necessaris i, de sobte, un dia et diuen que ja no estàs qualificat per fer la teva feina perquè ha canviat una normativa? I no hi ha res que puguis fer.
T’imagines que ets un camioner que acaba d’invertir tot el que te en un nou camió amb totes les prestacions i complint estrictament la normativa i, de sobte, un dia et diuen que el teu camió ja no serveix perquè ha canviat una normativa? I no hi ha res que puguis fer.
T’imagines que ets un treballador que treu un jornal ben just i, de sobte, un dia et diuen que per la teva seguretat has de treballar amb un company que no et cal, que fareu la mateixa feina i us repartireu el mateix jornal? I no hi ha res que puguis fer.
Doncs una combinació de totes tres situacions és la que afecta a en Miquel i a molts altres pescadors com ell. Per culpa d’una burocràcia cega i una indiferència funcionarial es veu abocat a la ruïna econòmica i al drama personal.
En Miquel és pescador des de sempre. El seu pare va ser pescador. El seu avi en va ser, i el seu besavi també. La família Roig és una família de pescadors artesanals de l’Alt Empordà fins allà on arriba la memòria.
Quan el pare d’en Miquel es va jubilar, en Miquel va desballestar la barca del seu pare – que només tenia 25 anys, pocs per una barca de pesca – i en va fer una de nova, invertint tot el que tenia, per poder-la portar ell sol. És una barca relativament petita, apta per a un sol pescador i equipada amb tots els avenços tecnològics i constructius, pensada per poder navegar per les perilloses aigües de la costa gallega. Però la barca no s’hi ha enfrontat mai, amb un temporal gallec. La barca feineja per l’abadia de Roses, a recer dels vents i de la mala mar, a menys d’una milla nàutica de la costa (una milla són menys de dos quilòmetres). El pare d’en Miquel, ja jubilat i pescador des dels 14, no recorda cap accident remarcable en l’abadia de Roses protagonitzat per pescadors, malgrat les precàries embarcacions d’aquella època. Però la barca d’en Miquel no és precària. És una barca moderna, equipada amb la última tecnologia, que es va construir segons totes les normatives vigents, i que ha afegit totes les coses noves – i de vegades, ben absurdes – que se li han anat demanant. Entre elles, una farmaciola amb una pila de medicaments, antibiòtics inclosos. (En quina situació un pescador a menys de dos quilòmetres de la costa, que hi arriba en mitja hora, pot necessitar administrar-se urgentment, i per decisió pròpia, un antibiòtic? Sembla que demanen el mateix a un pescador que voreja la platja que a un que se’n va a Terranova). I en Miquel, amb tot d’aparells i utensilis “imprescindibles per la seva seguretat” i un munt de papers en regla, se’n va a pescar mentre les embarcacions dels turistes i els windsurfistes es passegen (sense antibiòtics ni xeringues ni campanes ni bots ni GPS ni acompanyant!!!) molt més mar endins que ell. Si en Miquel inscrivís aquesta embarcació com a embarcació d’esbarjo, podria anar a 60 milles de la costa tranquil·lament. És de sentit comú pensar que un pescador te molts més recursos i experiència que una persona que ho fa com a hobby amb un títol relativament fàcil de treure, o sense cap títol.
Doncs bé, amb tots els medicaments caducats renovats, tots els papers en regla i tot a punt, en Miquel se’n va a renovar la documentació per poder seguir pescant un altre any. Per la seva sorpresa li diuen que no pot anar a pescar amb la seva barca de 8,07 metres d’eslora (i només 6,8 metres d’eslora p.p., que determina la superfície submergida i, per tant, la maniobrabilitat) perquè han canviat la normativa i ara cal que hi vagin dos mariners “per seguretat”. Això s’aplica primer per barques de més de 8 metres “d’eslora L”– i en Miquel es planteja tallar-ne 7 cm a la seva!
El resultat hauria estat, com es veu a la imatge, una barca menys estètica i no per això més segura, però acomplint llavors fidelment la normativa. Absurd.
Després no, després resulta que a Girona són 7,5 metres “d’eslora L”. Mig metre ja no el pot tallar, és clar. La normativa no és clara respecte a com es calcula aquesta misteriosa “eslora L”. En Miquel investiga en tots els documents oficials, s’entrevista amb totes les autoritats competents, fa instàncies amb caràcter urgent... Però la resposta és la indiferència i li arriben a dir que, tot i que els documents oficials diuen que per barques de menys de 15 metres “es podria” considerar com a “eslora L” el 80% de l’eslora total (en el seu cas, 6,456 metres), no els dona la gana.
Imagineu la desesperació d’en Miquel quan només sent a dir frases com “això ve de dalt”, “ja tens raó, ja, però és la normativa i t’ha enganxat”, “no hi ha res a fer”, “despatxa per dos mariners i després...”. Després què? Després ves tu sol i arriscat a una multa? No pot despatxar dos mariners, perquè l’esforç pesquer que suporta una barca d’aquestes dimensions no dona per mantenir dues persones. L’estan abocant a actuar il·legalment, però ell no vol. Cap dels afectats per aquesta nova normativa està actualment complint la llei i si surten a pescar ho fan en rebel·lia o sense el segon mariner que han despatxat a instàncies de les autoritats.
Podria desfer-se de la barca i fer-ne una de nova més petita? I qui li diu que d’aquí dos anys no diran que TOTES les barques han de dur dos tripulants? La situació és desesperada. Fa ja un mes que no pot treballar: la hipoteca, les despeses de casa, tot s’acumula. I la situació no sembla tenir sortida. Tots els petits pescadors de la zona estan en la mateixa situació: o quedar-se sense feina o arriscar-se a una multa que els duria a la ruïna per treballar de forma irregular. I la situació encara és més greu quan ens trobem enmig d’una crisi econòmica: trobar ara una feina alternativa, sense experiència laboral prèvia fora del món del mar, amb 40 anys, i amb milers de persones abocades a l’atur és una missió molt difícil.
A la família Roig és segur que en Miquel representa la última generació de pescadors. I també és segur que en Miquel és un dels últims pescadors de les anomenades arts menors. La pesca tradicional te els dies comptats: des que les grans flotes pesqueres han conquerit el Mediterrani, ja no es troba gaire peix i per això els jornals són justos. Ofegar els petits pescadors tradicionals no és la solució per l’esgotament dels recursos marins, ans al contrari. Però si han de morir, al menys deixem-los morir amb dignitat i acabar la seva vida professional sense més arbitrarietats. No permetem que la indiferència d’uns funcionaris i l’aplicació de normatives absurdes deixin a la ruïna totes aquestes famílies.
Si has llegit fins aquí, si us plau, deixa un comentari de suport.
